La meva mare ha cosit sempre, el que li vingués de gust o el que necessités, des d’estovalles o cortines i mocadors, fins a nines de drap. I també ha brodat. De petita passàvem estones amb l’agulla i el didal o apretant el pedal de ferro d’aquella Refrey antiga. M’agradava, les estones amb ella i el que suposava l’entreteniment. I dibuixava robeta per les meves nines amb ganes de materialitzar-la. I no ha deixat mai de ser necessari per mi tenir una idea i voler-la realitzar.

L’abril del 2011 vaig començar a fer els primers anells de pasta de fusta amb imatges reciclades de revistes i folletons. I al mes següent estrenava el primer i en regalava als propers amb unes etiquetes fetes a mà on hi deia: “Amac d’histèria”, que és el nom que li hauria volgut posar a la Valentina, la gateta curiosa que pren el sol a la finestra. Per l’aniversari de l’any següent, les amigues em van regalar una màquina de cosir. I vaig estar molt contenta, però es va passar més d’un any abandonada dins la caixa original. De vegades, la vida apreta, i no li fas prou atenció al que realment t’agrada, potser perquè encara no ho saps. Després de donar tombs per la meva vida en intents de trobar alguna cosa que em satisfés, ma mare va aparèixer amb una targeta d’unes noies ( les Batlló Espinalt de Navàs ), mare i filla, que feien classes de costura. Hi vaig contactar i de seguida vaig començar a fer classes de patronatge. M’hi sentia molt a gust. Poques setmanes després els hi vaig dir que em volia fer una bossa i la vaig estrenar pel sant Jordi del 2014. I és llavors quan vaig treure la meva Singer nova de trinca de la seva caixa, i les estonetes que la feina m’ho permetia, no podia ni volia fer res més que passar l’estona amb ella provant teles per fer bosses. I en parlava amb les meves companyes de feina, que en tenia moltes, i els hi agradava el que feia.

De seguida, i gairebé totes, en van voler una. I a poquet a poquet, vaig prendre consciència que hi havia a qui li agradaven les meves peces i que fer-les em feia feliç. Veia que cada dia millorava una mica i que aconseguia fer detalls que tres dies abans em semblaven impensables.

La costura ha suposat i suposa, per mi, un camí recuperat de l’autoconeixement. Per tant, l’Amacdhistèria és un tros de mi. L’Amacdhistèria neix de la necessitat d’una histèrica d’expressar-se d’alguna manera i es propaga construint peces úniques. L’Amacdhistèria és la meva manera de mostrar-me. És la meva manera de veure el món. Són els meus ulls, el meu cor, la meva expressivitat. El meu jo més jo. És un camí, una elecció personal. La voluntat de fer content algú amb una peça d’ús diari sempre hi és. La voluntat de voler mantenir la pròpia genuïnitat i la dels demés, també. La voluntat de crear un petit món a mida, de fer sentir especial, d’embolcallar-se en esperances i compartir-les. En cada peça hi ha amor, errors, il.lusió, solucions, esperances, tradició, creació. Cada peça és un món, un món petit que espera ser acollit en un de més gros i a la vegada acollir-ne un de particular en les seves entranyes. Amor i sentiment per qui ho fa i per qui ho llueix.

Cadascuna de les persones que he tingut a la vora en el transcurs d’aquest temps i les que han comptat d’alguna manera amb l’Amac, tal i com l’anomeno carinyosament, han contribuït, d’alguna, a la seva manera, a fer-me créixer. 

Gràcies! 

Rosa